Fa cada vegada més anys, vaig cursar el meu últim any d’universitat a Florència. Allà, mentre cursava l’assignatura de “sistema polític italià”, un venerat professor ens va dir el primer dia de classe, resumint -en una frase- 50 anys de democràcia als seus alumnes:“L’Itàlia è un casino” (Itàlia és una casa de putes). Han tingut -en només els últims vint anys- dotze caps de govern (el recent elegit serà el dotzè). Aquesta xifra ajuda a entendre mínimament l’esperpent en la política italiana i el cansament de la ciutadania amb els seus governants. Corrupció, incapacitat, amiguisme… impregna la casta política i cap dels dos partits tradicionals ha pogut parar-ho.

En aquesta mateixa Itàlia, el passat 24 de febrer es van celebrar eleccions. La tercera força més votada va ser el Moviment 5 estrelles, del còmic Beppe Grillo. El 25,5% dels vots van ser per a ells. La victòria -pírrica- en escons se la va emportar Bersani, socialdemòcrata. Berlusconi va tornar a renéixer de les seves cendres, i Monti, qui governava, es va enfonsar.

El moviment 5 stelle és un exèrcit de perfectes desconeguts que inclouen investigadors desocupats, teleoperadores, geòlegs, advocats, llicenciats, biòlegs amb treballs precaris, infermeres, professors d’institut o mestres. Tal com indica Lucia Maggi en un interessant retrat del moviment, “no volen ser els representants de la societat civil, sinó que són societat civil. Sense intermediaris“.

Ángela Paloma Martín diu que Beppe Grillo ha sabut dirigir bé el seu missatge a la seva forma i la seva manera perquè, en aquesta campanya electoral, ell no ha baixat de l’”escenari”, i que “no és perquè hagi interpretat un paper cínic políticament incorrecte, sinó perquè ha entès que la seva audiència és la mateixa que està passant serioses dificultats, és la mateixa que necessita un somriure i esperança, i és la mateixa que està indignada per la situació“. Deia el que la gent anhelava sentir sobre la política i els polítics. A Europa, en canvi, es parla d’ell com la victòria del populisme, que fa referències a extrema esquerra i dreta, amb un programa impossible de realitzar. Per exemple, en arribar al poder a Parma, el maig del 2011, en un ajuntament endeutat per la corrupció, amb 80 assessors i directius, encarregats a dit i superremunerats, els van eliminar a tots. Ara, els vuit regidors de la ciutat estan aïllats a l’ajuntament, no aconsegueixen activar els departaments perquè, senzillament, no saben com funcionen. Com aquesta, moltes intencions de sentit comú es queden en l’aire.

No crec que el moviment de Grillo sigui completament antipolític, sinó el fruit d’haver sabut aprofitar el cansament de la ciutadania. Però sí que crec que per desgràcia, hi ha una mica de populisme. És el mateix populisme antipolític que veiem també a altres partits i en altres països (Espanya inclosa). El millor del moviment 5 stelle és que és gent nova, amb noves idees, noves cares i que emergeix com una oportunitat de castigar durament les castes polítiques que porten governant Itàlia les últimes dècades, o als polítics posats a dit per potències estrangeres. Ambdues coses expliquen l’auge del moviment.

Però la principal diferència és que Grillo, al contrari que petits i nous líders en altres països que no han aprofitat l’ingent malestar social, és un gran comunicador. Dino Amenduni parlava de la seva estratègia comunicacional en aquestes 10 idees:
1. Posicionament polític. Es situen com el partit que trenca amb el bipolarisme, que trenquen amb les castes polítiques.
2. No és només un moviment antipolític. Parla de transparència, de respostes socials, que els mitjans siguin independents, de la regulació del finançament dels partits, de en què gastar els diners públics i, sobretot, en què no fer-ho…
3. Identitat pròpia basada en els defectes dels adversaris: ”són tots iguals. Nosaltres som diferents”. Canvi profund en la política italiana.
4. Esquerra-dreta. No es posicionen, de manera que arriben a molta més gent. Té, en el seu programa, elements que agraden a ambdues ideologies.
5. Aconsegueix que els mitjans de comunicació parlin d’ells. Ho han de fer per llei, però els mítings de Grillo i les seves sortides de to o presentacions, li donen un augment exponencial en les notícies i imatges. No obstant això, ells només parlen a través del bloc de Grillo i els seus vídeos, sense rodes de premsa.
6. Ell és el líder, tota l’atenció mediàtica, per bé i per mal, és sobre ell. Era l’únic candidat que mai ha estat en política. Utilitza un llenguatge no polític, que pesca de registres còmics i televisius,… el que fa que qualsevol frase seva aparegui en els mitjans i augmenti la seva popularitat entre la gent.
7. Web com a element estratègic. És, durant els últims anys, la web més visitada d’Itàlia. Hi ha streaming en directe de tots els seus actes.
8. 24h/24h. Utilitza la lògica televisiva, amb directes i continguts preparats per a la seva ràpida difusió viral en les xarxes socials.
9. Sense comitè electoral central. Ha usat als mitjans, a la xarxa i als seus simpatitzants com a difusors de les seves idees.
10. Bloc polifònic. El blog s’ha convertit durant la campanya en un compendi d’informació, no només de Grillo, sinó d’altres persones, articles de diaris, de blocaires … però amb una línia editorial homogènia.

Recomano analitzar més a fons la presentació d’Amenduni. De totes aquestes coses, i de moltes més, es parlarà el proper 11 de març al Taller de Política, que aquest mes té de ponent a Ton Vilalta . Allà ens veurem.

Articles interessants:
- Paper introductori (Taller de política)
- Laboratori, laberint (Taller de política)
- Sobre las elecciones italianas (Antoni Gutiérrez-Rubí)
- The Economist no sabe perder (Guerra eterna)
- Il linguaggio del corpo di Berlusconi, Grillo, Bersani, Monti (Giovana Cosenza)
- Come comunica Grillo (5). Il crowd surfing (Giovana Cosenza)
- Beppe Grillo: el no-líder de una Italia diferente (Cristina Barchi – diario.es)