Bloc | Sobre mí | Contacte | Treballo a


A la segona meitat de 1513, fa 500 anys, Niccoló Machiavelli escrivia “El Príncep”. El llibre, que exposa els mètodes per mantenir i conservar el poder, va revolucionar el pensament polític a Europa.

En el seu llibre, l'autor deia que el que impulsa als homes en els seus actes són principalment dues coses: l'amor i el temor. Durant un govern, aquests dos impulsos segueixen en peu. En l'amor, per governar pel bé del poble però també per buscar el propi benefici (l'home és dolent per naturalesa). En el temor, perquè s'actua bé per no rebre un fort càstig del príncep.

Per Maquiavel, l'èxit d'un bon líder polític es deu, o al fet que ja té diners, o al fet que té “virtut”. La definició de la virtut política de Maquiavel, tal com la indicava Learry Gagné en un article en el Canadian Political Science Review, és “el comportament d'algú capaç de controlar les seves emocions per prendre decisions calculades i racionals. Maquiavel utilitza sempre virtut com a senyal d'aprovació, per la qual cosa podem concloure que, per a ell, el bon comportament és un comportament racional, on les passions estan tan contingudes com sigui possible”. Virtut és, doncs, l'atribut d'algú que sempre té en compte les conseqüències de les seves accions sobre els equilibris socials i que aconsegueix atorgar al poble beneficis individuals de seguretat i prosperitat. No obstant això, la virtut és per Maquiavel un atribut molt extrany de trobar. La gran majoria dels homes no poden resistir-se a les seves pròpies passions.

Per Maquiavel, una altra de les característiques entre els que governen i els que són governats és que els primers estan motivats per l'ambició, mentre que els segons per la bona voluntat i la racionalitat. Sense unes normes per mantenir als governants lluny de la seva ambició, el conflicte ràpidament pot escalar, donant lloc a l'eventual caiguda de l'Estat. El governant ha de guanyar-se el respecte, ser estimat o temut, i trobar una manera de neutralitzar a aquells impulsats per l'ambició. Quan el governant manté una bona reputació podrà mantenir el poder. El més eficaç per mantenir a tots en el seu lloc és l'autoritat formal legítima, és a dir, les lleis i les institucions de l'Estat. Si un primer governant ha tingut visió i “virtut”, les lleis estaran ben formulades i el poder estarà limitat, i els governants que arribin després, encara que sigui gent mediocre, mantindran l'Estat fort. La por al càstig descoratjarà als ambiciosos i corruptes.

Un Estat estarà danyat en el moment en què els governants prefereixin perseguir els seus propis interessos sobre l'interès comú. La corrupció s'origina en els líders i no en els ciutadans, i també emergeix a través de la nominació de ciutadans a oficines estatals sobre la base dels diners i el poder o l'amiguisme en lloc del mèrit, la qual cosa condueix a càrrecs públics que es regulen per si mateixos, és a dir, que canvien les lleis al seu favor o no els fan cas. Si la corrupció s'estén a la població, l'Estat està essencialment perdut i la simple substitució dels dirigents no ho remeiarà.

Per Maquiavel, un estat corrupte en tot no pot ser salvat, sinó que només pot ser reemplaçat, o refundat per un sol home totpoderós, que suposarà la creació d'un principat o bé d'una tirania. La corrupció és inevitable, fins i tot si el règim és excepcionalment bo i amb un príncep amb “virtut”, però un bon governant aconseguirà que sigui mínima, a través de la seva autoritat, de les lleis, i del temor que aquestes castiguin fortament als corruptes.

Estem al 2013, i fa 500 anys que es van escriure aquestes paraules, que tenen moltes similituds a la corrupció de la classe política en molts països. Però no en tots. Sobre això, ahir, a Vilaweb, Pere Cardús escrivia un molt bon article sobre l'índex de percepció de la corrupció al món. Finlàndia, Dinamarca, Suècia i Nova Zelanda, any rere any, ocupen les millors posicions en l'índex de percepció de corrupció, que publica l'organització Transparency International. Aquests quatre països, per tant, poden considerar-se els menys corruptes del món. Però no és que siguin especials, és que tenen elements especials en la seva idiosincràsia i en la seva història:

1. Lleis eficients i robustes. Incloent lleis amb dècades de tradició sobre llibertat d'informació i obligació de transparència en les institucions públiques. Si hi ha lleis eficients i que instiguen temor, com deia Maquiavel, el seu compliment serà major.
2. Presència de dones. Alguns estudis del Banc Mundial demostren la correlació entre la presència de dones als parlaments i els baixos nivells de corrupció, sempre associats a una cultura de govern transparent.
3. Poca desigualtat econòmica. La corrupció baixa quan els salaris d'un país són convenients i les desigualtats d'ingressos es redueixen. En aquests països, a més, existeix una política de sistemes d'impostos progressius i un nivelador en el sistema de pensions de la seguretat social.
4. Poca burocràcia. Estructura àgil i amb pocs nivells administratius. La simplicitat de les estructures polítiques contribueix a la transparència i el control de les decisions. També l'autonomia de diferents institucions, especialment locals.
5. Transparència i supervisió. Els països menys corruptes tenen una política de transparència i accés a la documentació oficial, ben delimitada per les lleis. També els ciutadans tenen un alt índex de participació i control, per exemple als pressupostos.
6. Alfabetització completa. L'educació és un pilar fonamental de l'Estat.

Els sis punts que indica Cardús són importantíssims (i encara es podria afegir algun), però és segurament el primer el que, com també feia Maquiavel, considero fonamental. Tan sols el temor a fer les coses malament, a ser descobert i sobretot la seguretat de rebre un fort càstig aconseguiran acabar amb molta corrupció. En una societat inflamada i que s'està tornant antipolítica per segons, que té la percepció que tots els polítics són iguals i que tots roben (encara que no sigui així), només un enduriment de les lleis -i especialment de la manera en què s'implementen-, aconseguirà millorar la situació.

La lluita contra la corrupció ha de ser ara mateix la prioritat en els partits polítics. I no ha de ser-ho fer el paripè dient que es lluitarà contra la corrupció. Sembla el mateix però no ho és.

S'exigeixen –i es necessiten- mesures que indiquin que ni un sol polític continuarà en el seu càrrec després d'un escàndol per corrupció i que pagarà per això si és culpable: dins del partit, dins de la societat, i especialment dins de la presó (encara que sembli increïble avui dia). I que ho farà ràpidament, no amb judicis que es demoren dècades. Els delictes de corrupció no haurien de poder prescriure, perquè ningú se senti fora de perill, i no haurien de poder ser indultats els defraudadors. Vivim en un món de percepcions i de símbols, i la ciutadania necessita aquests símbols, percebre que les coses van a canviar, que estan canviant.

Maquiavel advertia el que succeeix quan cau un Estat corrupte, i no és bo. Ell parla de violència i de l'aparició de “prínceps” salvadors que es basin en demagògia i en el cansament ciutadà amb la política per arribar al poder –i que no milloraran massa el que ja hi ha-. Estem a temps, crec, de recuperar la “virtut”. O això s'enfonsa.

 

0 Comments:

Post a Comment




RSS Blogger