A la segona meitat de 1513, fa 500 anys, Niccoló Machiavelli escrivia
“El Príncep”. El llibre, que exposa els mètodes per mantenir i conservar
el poder, va revolucionar el pensament polític a Europa.
En el seu llibre, l'autor deia que el que impulsa als homes en els seus
actes són principalment dues coses: l'amor i el temor. Durant un govern,
aquests dos impulsos segueixen en peu. En l'amor, per governar pel bé
del poble però també per buscar el propi benefici (l'home és dolent per
naturalesa). En el temor, perquè s'actua bé per no rebre un fort càstig
del príncep.
Per Maquiavel, l'èxit d'un bon líder polític es deu, o al fet que
ja té diners, o al fet que té “virtut”. La definició de la virtut
política de Maquiavel, tal com la indicava Learry Gagné en un article
en el Canadian Political Science Review, és “el comportament d'algú
capaç de controlar les seves emocions per prendre decisions
calculades i racionals. Maquiavel utilitza sempre virtut com a senyal
d'aprovació, per la qual cosa podem concloure que, per a ell, el bon
comportament és un comportament racional, on les passions estan tan
contingudes com sigui possible”. Virtut és, doncs, l'atribut d'algú que
sempre té en compte les conseqüències de les seves accions sobre els
equilibris socials i que aconsegueix atorgar al poble beneficis
individuals de seguretat i prosperitat. No obstant això, la virtut és
per Maquiavel un atribut molt extrany de trobar. La gran majoria dels homes no poden
resistir-se a les seves pròpies passions.
Per Maquiavel, una altra de les característiques entre els que
governen i els que són governats és que els primers estan motivats per
l'ambició, mentre que els segons per la bona voluntat i la racionalitat.
Sense unes normes per mantenir als governants lluny de la seva ambició,
el conflicte ràpidament pot escalar, donant lloc a l'eventual caiguda
de l'Estat. El governant ha de guanyar-se el respecte, ser estimat o
temut, i trobar una manera de neutralitzar a aquells impulsats per
l'ambició. Quan el governant manté una bona reputació podrà mantenir el
poder. El més eficaç per mantenir a tots en el seu lloc és l'autoritat
formal legítima, és a dir, les lleis i les institucions de l'Estat. Si
un primer governant ha tingut visió i “virtut”, les lleis estaran ben
formulades i el poder estarà limitat, i els governants que arribin després, encara que sigui gent mediocre, mantindran l'Estat fort. La por
al càstig descoratjarà als ambiciosos i corruptes.
Un Estat estarà danyat en el moment en què els governants prefereixin
perseguir els seus propis interessos sobre l'interès comú. La corrupció
s'origina en els líders i no en els ciutadans, i també emergeix a través
de la nominació de ciutadans a oficines estatals sobre la base dels
diners i el poder o l'amiguisme en lloc del mèrit, la qual cosa condueix
a càrrecs públics que es regulen per si mateixos, és a dir, que canvien
les lleis al seu favor o no els fan cas. Si la corrupció s'estén a la
població, l'Estat està essencialment perdut i la simple substitució dels
dirigents no ho remeiarà.
Per Maquiavel, un estat corrupte en tot no pot ser salvat, sinó que
només pot ser reemplaçat, o refundat per un sol home totpoderós, que
suposarà la creació d'un principat o bé d'una tirania. La corrupció és
inevitable, fins i tot si el règim és excepcionalment bo i amb un
príncep amb “virtut”, però un bon governant aconseguirà que sigui
mínima, a través de la seva autoritat, de les lleis, i del temor que
aquestes castiguin fortament als corruptes.
Estem al 2013, i fa 500 anys que es van escriure aquestes paraules, que
tenen moltes similituds a la corrupció de la classe política en molts
països. Però no en tots. Sobre això, ahir, a Vilaweb, Pere Cardús
escrivia un molt bon article sobre l'índex de percepció de la corrupció
al món. Finlàndia, Dinamarca, Suècia i Nova Zelanda, any rere any,
ocupen les millors posicions en l'índex de percepció de corrupció, que
publica l'organització Transparency International. Aquests quatre
països, per tant, poden considerar-se els menys corruptes del món. Però
no és que siguin especials, és que tenen elements especials en la seva
idiosincràsia i en la seva història:
1. Lleis eficients i robustes. Incloent lleis amb dècades de tradició
sobre llibertat d'informació i obligació de transparència en les
institucions públiques. Si hi ha lleis eficients i que instiguen temor,
com deia Maquiavel, el seu compliment serà major.
2. Presència de dones. Alguns estudis del Banc Mundial demostren la
correlació entre la presència de dones als parlaments i els baixos
nivells de corrupció, sempre associats a una cultura de govern
transparent.
3. Poca desigualtat econòmica. La corrupció baixa quan els salaris d'un
país són convenients i les desigualtats d'ingressos es redueixen. En
aquests països, a més, existeix una política de sistemes d'impostos
progressius i un nivelador en el sistema de pensions de la seguretat
social.
4. Poca burocràcia. Estructura àgil i amb pocs nivells administratius.
La simplicitat de les estructures polítiques contribueix a la
transparència i el control de les decisions. També l'autonomia de
diferents institucions, especialment locals.
5. Transparència i supervisió. Els països menys corruptes tenen una
política de transparència i accés a la documentació oficial, ben
delimitada per les lleis. També els ciutadans tenen un alt índex de
participació i control, per exemple als pressupostos.
6. Alfabetització completa. L'educació és un pilar fonamental de l'Estat.
Els sis punts que indica Cardús són importantíssims (i encara es podria
afegir algun), però és segurament el primer el que, com també feia
Maquiavel, considero fonamental. Tan sols el temor a fer les coses
malament, a ser descobert i sobretot la seguretat de rebre un fort
càstig aconseguiran acabar amb molta corrupció. En una societat
inflamada i que s'està tornant antipolítica per segons, que té la
percepció que tots els polítics són iguals i que tots roben (encara que
no sigui així), només un enduriment de les lleis -i especialment de
la manera en què s'implementen-, aconseguirà millorar la situació.
La lluita contra la corrupció ha de ser ara mateix la prioritat en els
partits polítics. I no ha de ser-ho fer el paripè dient que es lluitarà
contra la corrupció. Sembla el mateix però no ho és.
S'exigeixen –i es necessiten- mesures que indiquin que ni un sol polític
continuarà en el seu càrrec després d'un escàndol per corrupció i que
pagarà per això si és culpable: dins del partit, dins de la societat, i
especialment dins de la presó (encara que sembli increïble avui dia). I
que ho farà ràpidament, no amb judicis que es demoren dècades. Els
delictes de corrupció no haurien de poder prescriure, perquè ningú se
senti fora de perill, i no haurien de poder ser indultats els
defraudadors. Vivim en un món de percepcions i de símbols, i la ciutadania necessita
aquests símbols, percebre que les coses van a canviar, que estan
canviant.
Maquiavel advertia el que succeeix quan cau un Estat corrupte, i no és
bo. Ell parla de violència i de l'aparició de “prínceps” salvadors que
es basin en demagògia i en el cansament ciutadà amb la política per
arribar al poder –i que no milloraran massa el que ja hi ha-. Estem a
temps, crec, de recuperar la “virtut”. O això s'enfonsa.