El lloc será el bar Schultz (C/ Bailén, 169, cantonada Córsega). A prop de metro Verdaguer o Joanic.

Espero que ens veiem allà. Confirmeu, si us plau, la vostra presencia a l’esdeveniment de Facebook.









Resums d'altres trobades a la nostra web.

El proper dijous, 30 de maig, a les 19.30h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasión el títol de la jornada es “Com fer porta a porta“, a càrrec de Maxime Sattonay, que ha treballat com assistent personal de Dara Calleary TD, Diputat de Fianna Fail, el major partit d’oposició Irlandés. Es Máster en Asumptes p´blics i comunicación política, i Espriu una tesi sobre la gestió de la comunicació de les families dels Homes políticos. Maxime es francès però viu a Irlanda, i parlar perfectamente espanyol (i una mica de català).
En el B&P ens parlarà de la manera d’organitzar una campanya a través del porta a porta, com organitzar a les bases i coma conseguir connectar amb la gent a la que es visita, a més de parlar-nos, com no, de política irlandesa.
Important: Cambiem lloc, día i hora!! Ho farem al bar Schultz (C/ Bailén, 169, cantonada Córsega). A prop de metro Verdaguer o Joanic.
Esperem veure’ns allà.

El proper mes d'octubre s'inicia a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona un nou master de comunicació política i institucional, que acabarà a l'abril de 2014.

El master estarà dividit en set grans mòduls: comportament polític, comunicació i opinió pública, estrategs i comunicadors polítics, màrqueting electoral, comunicació institucional, estrategs i comunicadors de les institucions públiques, i comunicació local.

La metodologia s'articula sobre la base de sessions teòriques, anàlisi de casos, sessions pràctiques i conferències, i gaudirà d'un ampli professorat, entre el qual m'incloc. Entre d'altres, estaran Toni Aira, Pau Canaleta, Luis Rierol, Antoni Gutiérrez-Rubí, Vicent Martinez, Francesc Ponsa, Xavier Roig, Jordi Sauret o Jordi Trilla, a part de molts altres professionals de partits polítics i institucions.

Si algú es vol apuntar, allà ens veurem!

Avui és Sant Jordi, i res millor que tenir en un mateix lloc les recomanacions de molts experts. És per això que des de Beers&Politics hem creat una web on prop de 80 consultors, experts, professionales i “freaks de la cosa” han tingut l'amabilitat, no només de recomanar el seu llibre preferit, sinó també d'ensenyar-nos la resta de la seva biblioteca, per a que qualsevol pugui agafar idees fent zoom. Hi podeu accedir des d'aquest enllaç.

• Primàries obertes i analògiques vs. Primàries tancades i digitals. Al M5S les candidatures es presentaven per Youtube i es votaven online, però només podien votar els militants del partit, i amb certa antiguitat, i a les llistes només podien estar membres que s’haguessin presentat en anteriors eleccions. Al PD, en canvi, tot i ser el típic partit burocràtic i tradicional, hi havia primàries obertes a qualsevol, el mes novembre per decidir candidat i després per decidir llistes. El PD va tenir 2,5 milions de votants a les primàries, per només 30.000 del M5S.
• Partit líquid. El M5S supera l’estructura de partits. La seva seu és el bloc de Grillo. No tenen estructures. Tampoc Grillo és un candidat per se, ja que no s'ha presentat a les eleccions. Però ningú li discuteix el seu paper, és el líder suprem.
• Partit marca. El M5S és una marca en el sentit comercial. Té un logo propietat de Grillo, que decideix l'ús. Grillo pot publicar un post on diu qui està fora (com va fer al 2011 a Emilia Romagna, on uns militants van solicitar democracia directa i es van convocar per discutir-ho. La resposta de Grillo va ser fulminant, expulsant-los i prohibint-los l'ús de la marca). 
• Democràcia interna (real o simulada) als partits tradicionals vs. Lideratge carismàtic al M5S. 

• El M5S va aconseguir el vot de protesta. Però no era només un vot antiausteritat, sinó que el que feia era identificar a uns culpables: la casta politica. Hi ha crítica a periodistes, finances, premsa... Van contra les elits del país.
• Antieliterisme és populisme. No tenen, al contrari de moltes visions, que ser d'esquerres, el tea party també era antielitista, i era de dretes.
• La casta vs. la gent. El missatge del M5S era “Nosaltres contra ells”.
• El moviment vs. la casta. Grillo identifica moviment amb la gent. No diu mai que són un partit, diu que no ho són, que són un moviment. Tot i que realment ho són: gent que s’agrupa per a influir políticament i aconseguir accedir al poder.

• La importància de no ser de dretes ni d'esquerres. Grillo ho repeteix sempre. És una bona manera de capitalitzar el vot protesta.
• Té un il·lustre precedent històric. El programa de Mussolini de 1919 era semblant. 
• Contradir-se no és un problema (si no surts del frame antielitista). El M5S tenia al seu programa idees que agradaven a tot tipus d'electors, per exemple:

Jefferson Smith (James Stewart) és un jove ingenu i idealista, nomenat senador. Ignora que a Washington haurà de veure-se-les amb polítics i empresaris sense escrúpols que li faran perdre la fe. Quan intenta denunciar la corrupció, és injustament acusat d'enriquir-se i expulsat del Senat. Però té un últim torn de paraula, que dura, tal com dicten les lleis nord-americanes, fins que acaba. El jove senador parla durant 23 hores seguides, defensant apassionadament a la democràcia, i posant en evidència una important trama de corrupció. Així acaba (perdó per l'spoiler) la pel·lícula, de 1939, “Cavaller sense espasa”, de Frank Capra.

Dimecres passat, Rand Paul, senador republicà, va bloquejar la votació sobre John Brennan com a director de l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA) d'Estats Units, en protesta pels atacs amb avions no tripulats contra ciutadans nord-americans. Paul va parlar durant 12 hores i 52 minuts, i el seu equip va anar tuitejant i pujant al seu web les primeres set hores de discurs.

El que va fer Rand Paul i el que feia el protagonista de la pel·lícula és el que es denomina “filibusterisme”. Es tracta d'una tècnica d'obstruccionisme parlamentari, mitjançant la qual es pretén bloquejar l'aprovació d'una llei gràcies a un discurs de llarga durada. És eficaç en els sistemes parlamentaris en els quals els representants polítics no tenen fixat un temps límit per intervenir: un congressista pot parlar el que desitgi sempre que no s'assegui o es detingui. Normalment, s'arriben a llegir en veu alta llibres de receptes, novel·les, etc… fins que es posposa la sessió.

Rand Paul va quedar lluny del rècord marcat per Strom Thurmond el 1957 en intervenir durant 24 hores i 18 minuts contra la segregació racial. Thurmond va començar a parlar a les 20.54h el 28 d'agost i va continuar fins a les 21.12h la nit següent, arribant a recitar la declaració d'independència, la carta de drets, el discurs de comiat del President George Washington i multitud de lleis i altres documents històrics sense baixar-se de l'estrada.
Però Thurmond no va ser l'únic legislador “filibuster” sobre aquesta llei, l'acta de drets civils. Segons els registres del Senat, els senadors van aconseguir sabotejar durant 57 dies la votació gràcies al filibusterisme, entre el 26 de març i el 19 de juny de 1957, el dia en què per fi es va poder votar.

I no és quelcom nou, havent-hi nombrosos exemples, a Estats Units i en la tradició parlamentària  anglosaxona. Com indica Ignacio Prados: ja en la República de Roma, Cató el Jove era conegut per aguantar dies sencers sense parar de parlar amb tal de detenir qualsevol iniciativa del seu enemic polític Juli Cèsar, o en 2010 els laboristes van retardar fins al límit el debat d'una llei, provocant que a la cambra dels Lords els empleats haguessin de preparar llits i organitzar un catering per prevenir la llarga nit que els esperava als Lords esperant que la Cambra dels comuns enviés la llei confirmada.

També apareix un exemple en un capítol de “L'ala oest de la Casa Blanca”. És un mer simbolisme, normalment per cridar l'atenció dels mitjans, i per donar-se a conèixer, o donar a conèixer el que és a punt d'aprovar-se. Una bona mesura de pressió, si no et quedes en blanc!.

Fa cada vegada més anys, vaig cursar el meu últim any d’universitat a Florència. Allà, mentre cursava l’assignatura de “sistema polític italià”, un venerat professor ens va dir el primer dia de classe, resumint -en una frase- 50 anys de democràcia als seus alumnes:“L’Itàlia è un casino” (Itàlia és una casa de putes). Han tingut -en només els últims vint anys- dotze caps de govern (el recent elegit serà el dotzè). Aquesta xifra ajuda a entendre mínimament l’esperpent en la política italiana i el cansament de la ciutadania amb els seus governants. Corrupció, incapacitat, amiguisme… impregna la casta política i cap dels dos partits tradicionals ha pogut parar-ho.

En aquesta mateixa Itàlia, el passat 24 de febrer es van celebrar eleccions. La tercera força més votada va ser el Moviment 5 estrelles, del còmic Beppe Grillo. El 25,5% dels vots van ser per a ells. La victòria -pírrica- en escons se la va emportar Bersani, socialdemòcrata. Berlusconi va tornar a renéixer de les seves cendres, i Monti, qui governava, es va enfonsar.

El moviment 5 stelle és un exèrcit de perfectes desconeguts que inclouen investigadors desocupats, teleoperadores, geòlegs, advocats, llicenciats, biòlegs amb treballs precaris, infermeres, professors d’institut o mestres. Tal com indica Lucia Maggi en un interessant retrat del moviment, “no volen ser els representants de la societat civil, sinó que són societat civil. Sense intermediaris“.

Ángela Paloma Martín diu que Beppe Grillo ha sabut dirigir bé el seu missatge a la seva forma i la seva manera perquè, en aquesta campanya electoral, ell no ha baixat de l’”escenari”, i que “no és perquè hagi interpretat un paper cínic políticament incorrecte, sinó perquè ha entès que la seva audiència és la mateixa que està passant serioses dificultats, és la mateixa que necessita un somriure i esperança, i és la mateixa que està indignada per la situació“. Deia el que la gent anhelava sentir sobre la política i els polítics. A Europa, en canvi, es parla d’ell com la victòria del populisme, que fa referències a extrema esquerra i dreta, amb un programa impossible de realitzar. Per exemple, en arribar al poder a Parma, el maig del 2011, en un ajuntament endeutat per la corrupció, amb 80 assessors i directius, encarregats a dit i superremunerats, els van eliminar a tots. Ara, els vuit regidors de la ciutat estan aïllats a l’ajuntament, no aconsegueixen activar els departaments perquè, senzillament, no saben com funcionen. Com aquesta, moltes intencions de sentit comú es queden en l’aire.

No crec que el moviment de Grillo sigui completament antipolític, sinó el fruit d’haver sabut aprofitar el cansament de la ciutadania. Però sí que crec que per desgràcia, hi ha una mica de populisme. És el mateix populisme antipolític que veiem també a altres partits i en altres països (Espanya inclosa). El millor del moviment 5 stelle és que és gent nova, amb noves idees, noves cares i que emergeix com una oportunitat de castigar durament les castes polítiques que porten governant Itàlia les últimes dècades, o als polítics posats a dit per potències estrangeres. Ambdues coses expliquen l’auge del moviment.

Però la principal diferència és que Grillo, al contrari que petits i nous líders en altres països que no han aprofitat l’ingent malestar social, és un gran comunicador. Dino Amenduni parlava de la seva estratègia comunicacional en aquestes 10 idees:
1. Posicionament polític. Es situen com el partit que trenca amb el bipolarisme, que trenquen amb les castes polítiques.
2. No és només un moviment antipolític. Parla de transparència, de respostes socials, que els mitjans siguin independents, de la regulació del finançament dels partits, de en què gastar els diners públics i, sobretot, en què no fer-ho…
3. Identitat pròpia basada en els defectes dels adversaris: ”són tots iguals. Nosaltres som diferents”. Canvi profund en la política italiana.
4. Esquerra-dreta. No es posicionen, de manera que arriben a molta més gent. Té, en el seu programa, elements que agraden a ambdues ideologies.
5. Aconsegueix que els mitjans de comunicació parlin d’ells. Ho han de fer per llei, però els mítings de Grillo i les seves sortides de to o presentacions, li donen un augment exponencial en les notícies i imatges. No obstant això, ells només parlen a través del bloc de Grillo i els seus vídeos, sense rodes de premsa.
6. Ell és el líder, tota l’atenció mediàtica, per bé i per mal, és sobre ell. Era l’únic candidat que mai ha estat en política. Utilitza un llenguatge no polític, que pesca de registres còmics i televisius,… el que fa que qualsevol frase seva aparegui en els mitjans i augmenti la seva popularitat entre la gent.
7. Web com a element estratègic. És, durant els últims anys, la web més visitada d’Itàlia. Hi ha streaming en directe de tots els seus actes.
8. 24h/24h. Utilitza la lògica televisiva, amb directes i continguts preparats per a la seva ràpida difusió viral en les xarxes socials.
9. Sense comitè electoral central. Ha usat als mitjans, a la xarxa i als seus simpatitzants com a difusors de les seves idees.
10. Bloc polifònic. El blog s’ha convertit durant la campanya en un compendi d’informació, no només de Grillo, sinó d’altres persones, articles de diaris, de blocaires … però amb una línia editorial homogènia.

Recomano analitzar més a fons la presentació d’Amenduni. De totes aquestes coses, i de moltes més, es parlarà el proper 11 de març al Taller de Política, que aquest mes té de ponent a Ton Vilalta . Allà ens veurem.

Articles interessants:
- Paper introductori (Taller de política)
- Laboratori, laberint (Taller de política)
- Sobre las elecciones italianas (Antoni Gutiérrez-Rubí)
- The Economist no sabe perder (Guerra eterna)
- Il linguaggio del corpo di Berlusconi, Grillo, Bersani, Monti (Giovana Cosenza)
- Come comunica Grillo (5). Il crowd surfing (Giovana Cosenza)
- Beppe Grillo: el no-líder de una Italia diferente (Cristina Barchi – diario.es)

Dimarts passat, en el discurs de resposta al discurs sobre l'estat de la nació d'Obama, Marco Rubio va caure en el que es denomina “el fossat d'orquestra”. Tal com explicava Daniel Ureña fa un parell d'anys: “Pots donar un discurs anunciant la pau del món, però si el ponent posterior cau davant de les càmeres, segurament es parlarà més d'ell. Predomina l'inusual, buscant l'info-entreteniment, i cal estar preparat per a això, i fins i tot per beneficiar-se”. En el cas de Rubio, considerat per alguns com la salvació del partit republicà per guanyar vots entre la comunitat hispana, va provocar centenars de comentaris a les xarxes socials, quan va interrompre el seu discurs per prendre un glop d'aigua. Rubio va respondre, entre somriures, a les crítiques dient que “sentia la boca seca i necessitava una mica d'aigua”. Al moment, ningú va parlar del seu molt bon discurs. Només del seu glop d'aigua.




El que era un “fossat d'orquestra” clar s'ha intentat aprofitar per l'equip del republicà, intentant capitalitzar-ho. El senador republicà ha llançat una campanya de recaptació de fons a través de la venda d'ampolles d'alumini amb el seu nom.

En un missatge publicat en el seu compte de Twitter en la nit de dimecres, Rubio convida als seus seguidors a entrar a la pàgina web del seu comitè d'acció política (PAC, per les seves sigles en anglès) ‘Reclaim America’ (Recuperem a Estats Units) i comprar l'ampolla metàl·lica, blanca i amb el seu cognom ‘Rubio’ escrit en vermell. “Si dónes avui 25 dòlars o més, t'enviem una ampolla d'aigua de Marco Rubio. Envia als detractors liberals el missatge que Marco Rubio no només t'inspira, sinó que també t'hidrata“, diu l'anunci desplegat a la pàgina a Internet del comitè d'acció política. Al seu torn, el tuit enviat pel senador cubàamericà agrega: “Aconsegueix avui la teva ampolla d'aigua de Marco“.




Qui per descomptat també està capitalitzant l'anècdota és la marca de l'aigua, “Poland spring”, que de sobte s'ha fet extremadament coneguda a Estats Units. Encara que tard (14 hores després del fet) va penjar en el seu Facebook una imatge de l'ampolla, amb la frase “Reflecting on our cameo. What a night!”.

A la segona meitat de 1513, fa 500 anys, Niccoló Machiavelli escrivia “El Príncep”. El llibre, que exposa els mètodes per mantenir i conservar el poder, va revolucionar el pensament polític a Europa.

En el seu llibre, l'autor deia que el que impulsa als homes en els seus actes són principalment dues coses: l'amor i el temor. Durant un govern, aquests dos impulsos segueixen en peu. En l'amor, per governar pel bé del poble però també per buscar el propi benefici (l'home és dolent per naturalesa). En el temor, perquè s'actua bé per no rebre un fort càstig del príncep.

Per Maquiavel, l'èxit d'un bon líder polític es deu, o al fet que ja té diners, o al fet que té “virtut”. La definició de la virtut política de Maquiavel, tal com la indicava Learry Gagné en un article en el Canadian Political Science Review, és “el comportament d'algú capaç de controlar les seves emocions per prendre decisions calculades i racionals. Maquiavel utilitza sempre virtut com a senyal d'aprovació, per la qual cosa podem concloure que, per a ell, el bon comportament és un comportament racional, on les passions estan tan contingudes com sigui possible”. Virtut és, doncs, l'atribut d'algú que sempre té en compte les conseqüències de les seves accions sobre els equilibris socials i que aconsegueix atorgar al poble beneficis individuals de seguretat i prosperitat. No obstant això, la virtut és per Maquiavel un atribut molt extrany de trobar. La gran majoria dels homes no poden resistir-se a les seves pròpies passions.

Per Maquiavel, una altra de les característiques entre els que governen i els que són governats és que els primers estan motivats per l'ambició, mentre que els segons per la bona voluntat i la racionalitat. Sense unes normes per mantenir als governants lluny de la seva ambició, el conflicte ràpidament pot escalar, donant lloc a l'eventual caiguda de l'Estat. El governant ha de guanyar-se el respecte, ser estimat o temut, i trobar una manera de neutralitzar a aquells impulsats per l'ambició. Quan el governant manté una bona reputació podrà mantenir el poder. El més eficaç per mantenir a tots en el seu lloc és l'autoritat formal legítima, és a dir, les lleis i les institucions de l'Estat. Si un primer governant ha tingut visió i “virtut”, les lleis estaran ben formulades i el poder estarà limitat, i els governants que arribin després, encara que sigui gent mediocre, mantindran l'Estat fort. La por al càstig descoratjarà als ambiciosos i corruptes.

Un Estat estarà danyat en el moment en què els governants prefereixin perseguir els seus propis interessos sobre l'interès comú. La corrupció s'origina en els líders i no en els ciutadans, i també emergeix a través de la nominació de ciutadans a oficines estatals sobre la base dels diners i el poder o l'amiguisme en lloc del mèrit, la qual cosa condueix a càrrecs públics que es regulen per si mateixos, és a dir, que canvien les lleis al seu favor o no els fan cas. Si la corrupció s'estén a la població, l'Estat està essencialment perdut i la simple substitució dels dirigents no ho remeiarà.

Per Maquiavel, un estat corrupte en tot no pot ser salvat, sinó que només pot ser reemplaçat, o refundat per un sol home totpoderós, que suposarà la creació d'un principat o bé d'una tirania. La corrupció és inevitable, fins i tot si el règim és excepcionalment bo i amb un príncep amb “virtut”, però un bon governant aconseguirà que sigui mínima, a través de la seva autoritat, de les lleis, i del temor que aquestes castiguin fortament als corruptes.

Estem al 2013, i fa 500 anys que es van escriure aquestes paraules, que tenen moltes similituds a la corrupció de la classe política en molts països. Però no en tots. Sobre això, ahir, a Vilaweb, Pere Cardús escrivia un molt bon article sobre l'índex de percepció de la corrupció al món. Finlàndia, Dinamarca, Suècia i Nova Zelanda, any rere any, ocupen les millors posicions en l'índex de percepció de corrupció, que publica l'organització Transparency International. Aquests quatre països, per tant, poden considerar-se els menys corruptes del món. Però no és que siguin especials, és que tenen elements especials en la seva idiosincràsia i en la seva història:

1. Lleis eficients i robustes. Incloent lleis amb dècades de tradició sobre llibertat d'informació i obligació de transparència en les institucions públiques. Si hi ha lleis eficients i que instiguen temor, com deia Maquiavel, el seu compliment serà major.
2. Presència de dones. Alguns estudis del Banc Mundial demostren la correlació entre la presència de dones als parlaments i els baixos nivells de corrupció, sempre associats a una cultura de govern transparent.
3. Poca desigualtat econòmica. La corrupció baixa quan els salaris d'un país són convenients i les desigualtats d'ingressos es redueixen. En aquests països, a més, existeix una política de sistemes d'impostos progressius i un nivelador en el sistema de pensions de la seguretat social.
4. Poca burocràcia. Estructura àgil i amb pocs nivells administratius. La simplicitat de les estructures polítiques contribueix a la transparència i el control de les decisions. També l'autonomia de diferents institucions, especialment locals.
5. Transparència i supervisió. Els països menys corruptes tenen una política de transparència i accés a la documentació oficial, ben delimitada per les lleis. També els ciutadans tenen un alt índex de participació i control, per exemple als pressupostos.
6. Alfabetització completa. L'educació és un pilar fonamental de l'Estat.

Els sis punts que indica Cardús són importantíssims (i encara es podria afegir algun), però és segurament el primer el que, com també feia Maquiavel, considero fonamental. Tan sols el temor a fer les coses malament, a ser descobert i sobretot la seguretat de rebre un fort càstig aconseguiran acabar amb molta corrupció. En una societat inflamada i que s'està tornant antipolítica per segons, que té la percepció que tots els polítics són iguals i que tots roben (encara que no sigui així), només un enduriment de les lleis -i especialment de la manera en què s'implementen-, aconseguirà millorar la situació.

La lluita contra la corrupció ha de ser ara mateix la prioritat en els partits polítics. I no ha de ser-ho fer el paripè dient que es lluitarà contra la corrupció. Sembla el mateix però no ho és.

S'exigeixen –i es necessiten- mesures que indiquin que ni un sol polític continuarà en el seu càrrec després d'un escàndol per corrupció i que pagarà per això si és culpable: dins del partit, dins de la societat, i especialment dins de la presó (encara que sembli increïble avui dia). I que ho farà ràpidament, no amb judicis que es demoren dècades. Els delictes de corrupció no haurien de poder prescriure, perquè ningú se senti fora de perill, i no haurien de poder ser indultats els defraudadors. Vivim en un món de percepcions i de símbols, i la ciutadania necessita aquests símbols, percebre que les coses van a canviar, que estan canviant.

Maquiavel advertia el que succeeix quan cau un Estat corrupte, i no és bo. Ell parla de violència i de l'aparició de “prínceps” salvadors que es basin en demagògia i en el cansament ciutadà amb la política per arribar al poder –i que no milloraran massa el que ja hi ha-. Estem a temps, crec, de recuperar la “virtut”. O això s'enfonsa.

Divendres vinent, 8 de febrer, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “Grassroots a la campanya d'Obama“, a càrrec de dues ponents que han estat com a voluntàries en aquestes passades eleccions. Ana Polo (@anapoloalonso). Politòloga i master en gestió pública, que l'any 2008 va participar com a voluntària en la campanya d'Obama a Nova York i el 2012 ha estat a Nova York i Filadèlfia; i Montse Prats (@Montse_Prats), periodista i master en màrqueting polític, màrqueting per emprendores i branding, que ha participat com a voluntària en la campanya, a Washington DC i a Virgínia.

Ambdues ens parlaran de la manera d'organitzar-se en la campanya demòcrata, especialment en el voluntariat d'Obama, així com l'evolució de la gestió de grassroots des de 2008 a 2012 i les seves experiències de primera mà.

El lloc serà el bar Jos-Mik (C/ Milà i Fontanals, 29), cantonada amb carrer Igualada/Torres. Prop del metro Joanic o Verdaguer.

Per a aquells/es que mai heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/as els presents.

Solem reunir de 15 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades a la nostra web.

Dissabte passat vaig participar a la jornada d'activistes online d'Esquerra Republicana, on vaig parlar sobre noves tendències en comunicació política online, al costat de  Pau Canaleta, Albert Medrán i Saül Gordillo. Abans, havien parlat Ernest Benach i Genís Roca.

Em permeto fer un petit resum (només tenia 7 minuts), on vaig intentar aportar les que al meu entendre estan sent les tendències en la comunicació política online en l'actualitat:

1. Engagement. No importa tant el nombre de seguidors (que també), com el nombre dels seguidors que difonen els continguts del partit o del candidat. Aquest engagement o compromís s'aconsegueix creant un clima de confiança, a través del diàleg; però sobretot a través dels bons continguts: innovadors, divertits, creatius i originals.

2. Continguts. Importància de la imatge per ser compartida, millor que una frase en xarxes socials. També del vídeo (emocional, amb relat, creatiu…) i de les infografies, que mostren ràpidament un missatge.

3. Crowdsourcing. Estar atent a les idees i a la creativitat dels activistes, per ser utilitzats pel propi partit. Els activistes no han de ser només un exèrcit de retuitejadors (encara que sigui necessari també), cal tenir-los en compte i aprofitar el seu talent i creativitat.

4. Campanya permanent. Sovint, quan s'acaba una campanya els partits s'obliden dels activistes. No cal fer-ho, cal seguir parlant amb ells, demanant-los accions, mantenir-los units i en una comunitat afí. Alguns exemples.

5. Activitats. Qualsevol simpatitzant d'un partit ha de poder saber ràpidament què està fent el partit al territori, i què pot fer per ajudar. És una forma ràpida d'aconseguir aglutinar als activistes actuals i d'aconseguir nous voluntaris. En la meva exposició vaig parlar de la campanya a les primàries de l'alcaldia de Los Angeles d'Eric Garcetti.

6. Implicació. Els activistes han de sentir-se escoltats i ser importants en qualsevol campanya, i hi ha bons exemples de què poden fer pel partit.

7. Visibilitat al carrer. Es poden organitzar online, però la visibilitat ha de ser també al carrer. Cara a cara amb els ciutadans i cara a cara entre els propis activistes, perquè reforcin el seu sentiment de comunitat. Mostrar itineraris de campanya o accions específiques és una bona opció.

8. Gamificació. A través de fer coses divertides, interessants i/o competitives s'obté més participació, i es dóna a conèixer millor el missatge del partit. Un bon exemple és el de la campanya del Green Party de Nova Zelanda, amb una web perquè qualsevol pogués pujar una foto del seu lloc favorit del país (recordant la idea del partit de lluitar a favor del patrimoni). Un altre exemple és puntuar als activistes i mostrar-los en un rànquing, amb premis per als que més participin o difonguin els continguts del partit.

9. Segmentació. La cerca de dades per segmentar millor és una constant en l'actualitat, i ha de ser un dels objectius del partit. A més, l'activisme tendeix a ser el més local possible, amb veïns intentant convèncer a altres veïns, amb la capacitat d'entendre els seus problemes.

En resum, no es tracta d'aconseguir un gran exèrcit d'activistes que actuïn al uníson replicant a les seves xarxes continguts o argumentari del partit (o almenys, no sempre). Es tracta de dotar-los d'armes perquè actuïn també pel seu compte, que aconsegueixin millorar les relacions i les aliances, creant un boca-orella sobre les seves propostes, que siguin creatius i se sentin escoltats i útils per al partit.

Gràcies a l'organització per convidar-me. Va haver-hi més de 1000 tuits, pel que podeu llegir el resum en Storify de la jornada, realitzat per Jordi Regincós-Isern.