Bloc | Sobre mí | Contacte | Treballo a



Divendres vinent, 12 de juliol, a les 20h, celebrem un nou  Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és "Com lluitar contra l'abstenció", a càrrec de Jaume López, Professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). També imparteix docència a la UOC, la URLL i a l'IBEI.

Al B&P ens parlarà de com aconseguir augmentar la participació electoral, de les característiques de l'abstenció, de com generar un interès en el públic per anar a les urnes, com augmentar els beneficis versus els costos per als votants en la decisió d'anar o no anar a votar ...

El lloc será el bar Schultz (C/ Bailén, 169, cantonada Córsega). A prop de metro Verdaguer o Joanic.

Espero que ens veiem allà. Confirmeu, si us plau, la vostra presencia a l’esdeveniment de Facebook.








Per a aquells/es que mai heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/as els presents.
Solem reunir de 15 a 30 persones i funciona així:
1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Resums d'altres trobades a la nostra web.



El proper dijous, 30 de maig, a les 19.30h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasión el títol de la jornada es “Com fer porta a porta“, a càrrec de Maxime Sattonay, que ha treballat com assistent personal de Dara Calleary TD, Diputat de Fianna Fail, el major partit d’oposició Irlandés. Es Máster en Asumptes p´blics i comunicación política, i Espriu una tesi sobre la gestió de la comunicació de les families dels Homes políticos. Maxime es francès però viu a Irlanda, i parlar perfectamente espanyol (i una mica de català).
En el B&P ens parlarà de la manera d’organitzar una campanya a través del porta a porta, com organitzar a les bases i coma conseguir connectar amb la gent a la que es visita, a més de parlar-nos, com no, de política irlandesa.

Important: Cambiem lloc, día i hora!! Ho farem al bar Schultz (C/ Bailén, 169, cantonada Córsega). A prop de metro Verdaguer o Joanic.
Esperem veure’ns allà.




Per a aquells/es que mai heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/as els presents.

Solem reunir de 15 a 30 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades a la nostra web.

El proper mes d'octubre s'inicia a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona un nou master de comunicació política i institucional, que acabarà a l'abril de 2014.

El master estarà dividit en set grans mòduls: comportament polític, comunicació i opinió pública, estrategs i comunicadors polítics, màrqueting electoral, comunicació institucional, estrategs i comunicadors de les institucions públiques, i comunicació local.

La metodologia s'articula sobre la base de sessions teòriques, anàlisi de casos, sessions pràctiques i conferències, i gaudirà d'un ampli professorat, entre el qual m'incloc. Entre d'altres, estaran Toni Aira, Pau Canaleta, Luis Rierol, Antoni Gutiérrez-Rubí, Vicent Martinez, Francesc Ponsa, Xavier Roig, Jordi Sauret o Jordi Trilla, a part de molts altres professionals de partits polítics i institucions.

Si algú es vol apuntar, allà ens veurem!



El passat 2 de maig vaig parlar a la Universitat Pompeu Fabra, convidat per  AnticsUPF, i junt a Ana Polo i Natalia García Carbajo, sobre “Innovació i noves tendències
en campanyes electorals
”. Us deixo un petit resum del que vaig dir:

1. Grandíssima importància de la presència personal del candidat a prop dels votants. El contacte físic, les salutacions, les petites converses... segueixen sent bàsiques a l’hora de generar relacions de confiança amb el polític. Es busquen dividends electorals i econòmics, i estar a molts llocs perdent el mínim de temps és el que es busca. El més important no és el debat electoral (que pot fer canviar no més d’un 1%, a menys que algun candidat faci una errada greu), ni els anuncis a televisió, que no tenen fort impacte a mig termini.
L’objectiu és la visibilitat, per això anem a actes petits amb molta presència visible d’activistes. Es vol que les imatges o els vídeos mostrin la força del candidat, encara que sigui poca gent. També a petits actes a bars i cafès, a diferents barris o zones. Són trobades ràpides, disponibles per a qualsevol. S’han acabat els actes pels “amics de Facebook”, sinó que es vol aconseguir relacions i aliances amb el públic, però també amb prescriptors, al nivell més local possible.

2. La campanya ha de ser global, els missatges i els contactes, locals. Es fa acció local, buscant el boca-orella, de veí a veí. Confiarem més amb la gent a la que veiem cada dia, al nostre carrer o al nostre bar o supermercat, per molt que rebem missatges a la televisió del candidat. La cura dels influenciadors locals esdevé bàsica per a qualsevol campanya.
Es poden organitzar online, però la visibilitat ha de ser també al carrer. Cara a cara amb els ciutadans i cara a cara entre els propis activistes, perquè reforcin el seu sentiment de comunitat.

3. Dades i segmentació. A través de l’anàlisi de les dades podrem definir les nostres prioritats a l’hora de fer o no fer campanya intensiva a una o altra zona, i podrem delimitar quin és el missatge que li volem donar a aquells determinats votants, personalitzant al màxim el nostre missatge al que ells els preocupa.
No només s’analitzaran els vots rebuts en anteriors eleccions o els vots a altres partits d’on podem aconseguir votants. També cal analitzar amb cura a la població, transport públic, immigració, educació, problemàtiques, inseguretat, atur, edat, famílies, joves, zones verdes, estudis, nivell de renda... Un cop creuades les dades, tot ens ajuda a saber què dir i on dir-ho, amb el que estalvarem de recursos humans i de diners.

4. Continguts. L’objectiu és que els continguts es viralitzin al carrer i a les xarxes socials, i que la gent en parli. Per aconseguir que se’n parli o valgui la pena que els activistes comparteixin els nostres continguts, aquests hauran de ser bons, creatius, innovadors, divertits... amb molt sentit de l’humor. Qui comparteix es converteix en garant del contingut, en còmplice. És la importància del boca-orella. La idea ha de ser tant bona que vingui de gust compartir-la. És per això, especialment a Facebook, que les imatges estan agafant una forta embranzida. Una imatge, on se li ha inserit el nostre missatge, serà difosa exponencialment més que si només posem un text amb la mateixa frase. Aquestes imatges són adients per a compartir a la xarxa.
També les infografies i els vídeos, constants, ajuden a que el nostre missatge segueixi viu, i seguirà viu mentre es segueixi compartint i difonent, mentre la gent en parli. Youtube ja és el segon cercador mundial, just per darrera de Google. Per això és també important ser trobables en aquesta eina.
Importantíssim és tenir un equip de resposta ràpida, que pugui desactivar ràpidament qualsevol missatge del nostre oponent, a poder ser amb humor. És una manera brillant de fer oblidar el missatge que no volem sentir, i difondre el nostre. És l’ingeni i la rapidesa a l’hora de respondre el que pot marcar la diferència.

5. Activisme. Qualsevol simpatitzant d'un partit ha de poder saber ràpidament què està fent el partit al territori, i què pot fer per ajudar. És una forma ràpida d'aconseguir aglutinar als activistes actuals i d'aconseguir nous voluntaris. En la meva exposició vaig parlar de la campanya a les primàries de l'alcaldia de Los Angeles d'Eric Garcetti.
Els activistes han de sentir-se escoltats i ser importants en qualsevol campanya, i hi ha bons exemples de què poden fer pel partit. Els activistes han de sentir-se escoltats i ser importants en qualsevol campanya, i hi ha bons exemples de què poden fer pel partit. També sobresurt la gamificació com a alternativa: a través de fer coses divertides, interessants i/o competitives s'obté més participació, i es dóna a conèixer millor el missatge del partit. En campanya, s’ha de recordar que no volem militants, volem activistes. Aquests han de serntir-se els protagonistes de la campanya, per fer més gran el boca-orella.

Us deixo el ppt:



El proper 2 de maig, AnticsUPF, l’associació d’antics alumnes de la Universitat Pompeu Fabra, organitza la Taula rodona: Campanyes electorals i innovació en la comunicació política, a la que m’han convidat.

La professionalització de la comunicació política, al món, però especialment als Estats Units, en cada període d’eleccions presidencials, fa que les eines de gestió de campanyes i les idees de comunicació política per a tirar endavant aquestes campanyes canviïn i millorin, segmentant millor els missatges i la manera de fer-los arribar al públic. L’anàlisi de dades i entendre la societat digital esdevenen imprescindibles en la difícil tasca de fer una bona campanya.
La innovació en comunicació política, en general, i l’anàlisi dels casos específics de les eleccions presidencials nordamericanes de 2012 i d’Itàlia al 2013 és el tema central d’aquesta taula rodona, que també debatrà sobre les implicacions que pot tenir per a fenòmens, temàtiques i candidats del nostre entorn més proper.

Presenta i modera:
- Jaume López
- Professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials (UPF), i Consultor als estudis d’Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya. 

Amb la participació de:
- Xavier Peytibi
@xpeytibi. Innovació i idees en comunicació política.
- Ana Polo @nanpolo: La campanya americana del 2012.
- Natàlia Garcia Carbajo
@natalia_garciac: Itàlia i el fenomen Beppe Grillo. 

És dijous, 2 de maig, de 18.30h a 20.30h, a l’Aula 55.309 de l’Edifici Tànger del campus de la Comunicació UPF.


La inscripció és gratuïta , però es recomana reservar plaça escrivint al email antics.alumnes@upf.edu indicant nom i cognom.

Avui és Sant Jordi, i res millor que tenir en un mateix lloc les recomanacions de molts experts. És per això que des de Beers&Politics hem creat una web on prop de 80 consultors, experts, professionales i “freaks de la cosa” han tingut l'amabilitat, no només de recomanar el seu llibre preferit, sinó també d'ensenyar-nos la resta de la seva biblioteca, per a que qualsevol pugui agafar idees fent zoom. Hi podeu accedir des d'aquest enllaç.

Beers Sant Jordi



Ahir va tenir lloc una nova sessió del Taller de Política, amb la ponència de Ton Vilalta, parlant sobre “La nova política italiana” i analitzant els resultats del Movimento 5 stelle, de Beppe Grillo.
Us transcric un resum del que va dir en Ton:

El Canvi en el bipolarisme subjacent a Itàlia no és propi només del país transalpí. A Grècia hi ha Syriza, per exemple, i a altres països hi ha partits més o menys radicals que han aconseguit el seu propi espai electoral.

La política italiana estava molt polaritzada en l’eix esquerra-dreta, que es mantenia des de fa moltes dècades. En aquestes darreres eleccions del 25 de febrer, el centredreta ha perdut vots però manté les seves zones de poder dels darrers 60 anys, allà on era forta l’antiga democràcia cristiana. Pel que fa al centre esquerra, el mateix cas, on manté les mateixes zones de poder que tenia el poderós PCI (partit comunista) als anys cinquanta.
En canvi, i aquí radica la diferència, el vot al moviment 5 stelle és un vot homogeni, a tot el país. No té res a veure amb la geografia política històrica.
Si analitzem els resultats de dreta i esquerra a través dels mapes de resultats, veurem que és quasi una fotografia negativa: on guanyen uns, perden els altres. Amb el M5S, canvia la cosa.

El M5S han tret un 25% arreu, i fins i tot han superat les històriques –des del risorgimento- diferències de vot camp-ciutat, on al camp eren molt més conservadors que a les ciutats.  
Al començament, es deia que ells eren un moviment urbà i del nord, d’Internet. I podia ser així a les anteriors eleccions, però en aquestes han sortit d'aquesta idea. Han arribat a ser un partit nacional, a pobles petits, ciutats i grans metròpolis, hi haguessin molts joves o molt ample de banda, o no hi hagués. Són ja el primer partit d’Itàlia.

Veiem algunes de les curiositats del M5S, que sovint no es tenen en compte:

Innovacions:
  • Primàries obertes i analògiques vs. Primàries tancades i digitals. Al M5S les candidatures es presentaven per Youtube i es votaven online, però només podien votar els militants del partit, i amb certa antiguitat, i a les llistes només podien estar membres que s’haguessin presentat en anteriors eleccions. Al PD, en canvi, tot i ser el típic partit burocràtic i tradicional, hi havia primàries obertes a qualsevol, el mes novembre per decidir candidat i després per decidir llistes. El PD va tenir 2,5 milions de votants a les primàries, per només 30.000 del M5S.
  • Partit líquid. El M5S supera l’estructura de partits. La seva seu és el bloc de Grillo. No tenen estructures. Tampoc Grillo és un candidat per se, ja que no s'ha presentat a les eleccions. Però ningú li discuteix el seu paper, és el líder suprem.
  • Partit marca. El M5S és una marca en el sentit comercial. Té un logo propietat de Grillo, que decideix l'ús. Grillo pot publicar un post on diu qui està fora (com va fer al 2011 a Emilia Romagna, on uns militants van solicitar democracia directa i es van convocar per discutir-ho. La resposta de Grillo va ser fulminant, expulsant-los i prohibint-los l'ús de la marca). 
  • Democràcia interna (real o simulada) als partits tradicionals vs. Lideratge carismàtic al M5S. 

El partit de la gent normal:
  • El M5S va aconseguir el vot de protesta. Però no era només un vot antiausteritat, sinó que el que feia era identificar a uns culpables: la casta politica. Hi ha crítica a periodistes, finances, premsa... Van contra les elits del país.
  • Antieliterisme és populisme. No tenen, al contrari de moltes visions, que ser d'esquerres, el tea party també era antielitista, i era de dretes.
  • La casta vs. la gent. El missatge del M5S era “Nosaltres contra ells”.
  • El moviment vs. la casta. Grillo identifica moviment amb la gent. No diu mai que són un partit, diu que no ho són, que són un moviment. Tot i que realment ho són: gent que s’agrupa per a influir políticament i aconseguir accedir al poder.

 Ni de dretes ni d'esquerres:
  • La importància de no ser de dretes ni d'esquerres. Grillo ho repeteix sempre. És una bona manera de capitalitzar el vot protesta.
  • Té un il·lustre precedent històric. El programa de Mussolini de 1919 era semblant. 
  • Contradir-se no és un problema (si no surts del frame antielitista). El M5S tenia al seu programa idees que agradaven a tot tipus d'electors, per exemple:
o        Als votants d’esquerres: no a reforma laboral ni pensions, no desmantellar l'estat del benestar, prohibir l'embargament de cases...
o        Als votants de dretes: alleugerir la pressió fiscal, alleugerir la burocràcia, lleis d’immigració restrictives (en contra de l'adopció del ius solis), reducció dels sindicats...
o        Per a tothom: Control de la politica i els polítics, ecologia, Internet gratis i per tothom.

La xarxa com a comunicació:
Internet és un dret inalienable per a la nova ciutadania digital. Però la seva comunicació és vertical, homogènia, unidireccional. L'ha fet servir molt bé com a element de comunicació, i sense la xarxa no hagués fet res, però no és cap bon exemple. Grillo no debat, només difón. No és diferent de la vella premsa de partit. Mai comenta, ni respon. Només emet, de forma tremenda. És el bloc més llegit a Itàlia i uns dels del món, també a Twitter i a Facebook, però Grillo segueix una estratègia televisiva: difusió i gens d’interacció. Disposava del bloc (que es converteix amb una gran web recopiladora de missatges de diferents persones, però sempre amb homogeneïtat, una webradio i una web comunitària, creada el 2001.

Jefferson Smith (James Stewart) és un jove ingenu i idealista, nomenat senador. Ignora que a Washington haurà de veure-se-les amb polítics i empresaris sense escrúpols que li faran perdre la fe. Quan intenta denunciar la corrupció, és injustament acusat d'enriquir-se i expulsat del Senat. Però té un últim torn de paraula, que dura, tal com dicten les lleis nord-americanes, fins que acaba. El jove senador parla durant 23 hores seguides, defensant apassionadament a la democràcia, i posant en evidència una important trama de corrupció. Així acaba (perdó per l'spoiler) la pel·lícula, de 1939, “Cavaller sense espasa”, de Frank Capra.

Dimecres passat, Rand Paul, senador republicà, va bloquejar la votació sobre John Brennan com a director de l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA) d'Estats Units, en protesta pels atacs amb avions no tripulats contra ciutadans nord-americans. Paul va parlar durant 12 hores i 52 minuts, i el seu equip va anar tuitejant i pujant al seu web les primeres set hores de discurs.

El que va fer Rand Paul i el que feia el protagonista de la pel·lícula és el que es denomina “filibusterisme”. Es tracta d'una tècnica d'obstruccionisme parlamentari, mitjançant la qual es pretén bloquejar l'aprovació d'una llei gràcies a un discurs de llarga durada. És eficaç en els sistemes parlamentaris en els quals els representants polítics no tenen fixat un temps límit per intervenir: un congressista pot parlar el que desitgi sempre que no s'assegui o es detingui. Normalment, s'arriben a llegir en veu alta llibres de receptes, novel·les, etc… fins que es posposa la sessió.

Rand Paul va quedar lluny del rècord marcat per Strom Thurmond el 1957 en intervenir durant 24 hores i 18 minuts contra la segregació racial. Thurmond va començar a parlar a les 20.54h el 28 d'agost i va continuar fins a les 21.12h la nit següent, arribant a recitar la declaració d'independència, la carta de drets, el discurs de comiat del President George Washington i multitud de lleis i altres documents històrics sense baixar-se de l'estrada.
Però Thurmond no va ser l'únic legislador “filibuster” sobre aquesta llei, l'acta de drets civils. Segons els registres del Senat, els senadors van aconseguir sabotejar durant 57 dies la votació gràcies al filibusterisme, entre el 26 de març i el 19 de juny de 1957, el dia en què per fi es va poder votar.

I no és quelcom nou, havent-hi nombrosos exemples, a Estats Units i en la tradició parlamentària  anglosaxona. Com indica Ignacio Prados: ja en la República de Roma, Cató el Jove era conegut per aguantar dies sencers sense parar de parlar amb tal de detenir qualsevol iniciativa del seu enemic polític Juli Cèsar, o en 2010 els laboristes van retardar fins al límit el debat d'una llei, provocant que a la cambra dels Lords els empleats haguessin de preparar llits i organitzar un catering per prevenir la llarga nit que els esperava als Lords esperant que la Cambra dels comuns enviés la llei confirmada.

També apareix un exemple en un capítol de “L'ala oest de la Casa Blanca”. És un mer simbolisme, normalment per cridar l'atenció dels mitjans, i per donar-se a conèixer, o donar a conèixer el que és a punt d'aprovar-se. Una bona mesura de pressió, si no et quedes en blanc!.



El 10 de setembre de 2001, la valoració positiva de la presidència de George Bush era del 51% de la població. L'endemà van tenir lloc els atacs a les torres bessones. El 15 de setembre, la valoració positiva de Bush era del 86%. Havia pujat uns increïbles 35 punts. El 22 de setembre, després del llançament de la “guerra contra el terror”, va arribar al 90% de valoració positiva, el rècord en la història política nord-americana. 

 

La raó és el conegut com a “Rally round the flag effect”. Aquest terme politològic, enunciat el 1970 per John Mueller, suggereix que en situacions de crisis, especialment en conflictes internacionals o quan existeix un enemic a qui “culpar”, el poble tanca files entorn del seu líder i s'uneix per tirar endavant, tots a una.

Per entendre millor aquest efecte, especialment en George W. Bush, recomano llegir l'interessantíssim article “
Anatomy of a Rally Effect: George W. Bush and the War on Terrorism” a la revista Political Science&Politics. Però no és l'únic cas. Luis Arroyo parlava d'aquest efecte en Jimmy Carter durant el rescat dels ostatges a Iran (va passar del 32% al 58% d'aprovació). També va succeir amb la crisi dels míssils de Cuba el 1962, quan Kennedy va passar d'un 61% d'aprovació al 73%. Al setembre de 2012, Xina va fer una crida nacionalista a la població per defensar les illes Sendaku, la qual cosa va fer millorar molt l'aprovació del seu govern. Un enemic exterior o una gran acció patriòtica ajuda a focalitzar els suports al govern.

Però analitzant-ho, observo que el Rally round the flag effect també podria ser extensible després de la mort d'un president. Després de la mort de Franklin Roosevelt, el seu vicepresident, Harry Truman, que va ascendir al poder, partia ja amb una aprovació del 87%, el rècord absolut del seu mandat. Anys després, en el següent cas, en morir John F. Kennedy, el seu vicepresident Lyndon B. Johnson partia amb una aprovació del 79% (també el rècord del seu mandat).

 

 A la mort d'un líder, el període de duel abasta setmanes, i és el seu successor, sempre que l’hagi triat el president mort, qui aconsegueix no només igualar l'aprovació que tingués l'anterior mandatari, sinó superar-la amb escreix. La de Roosevelt era del 70% a la seva mort -87% per Truman a l'endemà-, i la de Kennedy del 58% -79% de Johnson l'endemà-.
Va passar també amb la presidenta argentina, Cristina Fernández de Kirchner, a la mort del seu marit, l'expresident Néstor Kirchner, passant d'un 35% de valoració positiva a un
56%.

Ahir va morir el president veneçolà, Hugo Chávez, que gaudia d'un 70,3% d'aprovació. Assumeix la presidència Nicolás Maduro, que en 30 dies ha de convocar noves eleccions. Maduro era el segon del líder absent, l’escollit, i a partir d'ara, el centre d'atenció de l'efecte “Rally round the flaf effect”. Ja en el seu discurs d'ahir, en anunciar la mort de Chávez, ja parlava d'això i buscava –conscient o inconscientment- aquest efecte: “En aquest dolor immens d'aquesta tragèdia històrica que avui toca a la nostra Pàtria, nosaltres cridem a tots els compatriotes, homes i dones de totes les edats […] Molt coratge, molta força, molta enteresa; hem de créixer per sobre d'aquest dolor i d'aquestes dificultats; hem d'unir-nos més que mai, la major disciplina, la major col·laboració, la major germanor; anem a créixer”.

Si no hi ha moltes novetats, Maduro guanyarà sense problemes les eleccions, per ser qui és, però sobretot, perquè és l’escollit del líder que acaba de morir. Ha mort un President, però ha nascut un mite. La gent, per un temps, seguirà votant al mite, i al que representa.

Fa cada vegada més anys, vaig cursar el meu últim any d’universitat a Florència. Allà, mentre cursava l’assignatura de “sistema polític italià”, un venerat professor ens va dir el primer dia de classe, resumint -en una frase- 50 anys de democràcia als seus alumnes:“L’Itàlia è un casino” (Itàlia és una casa de putes). Han tingut -en només els últims vint anys- dotze caps de govern (el recent elegit serà el dotzè). Aquesta xifra ajuda a entendre mínimament l’esperpent en la política italiana i el cansament de la ciutadania amb els seus governants. Corrupció, incapacitat, amiguisme… impregna la casta política i cap dels dos partits tradicionals ha pogut parar-ho.

En aquesta mateixa Itàlia, el passat 24 de febrer es van celebrar eleccions. La tercera força més votada va ser el Moviment 5 estrelles, del còmic Beppe Grillo. El 25,5% dels vots van ser per a ells. La victòria -pírrica- en escons se la va emportar Bersani, socialdemòcrata. Berlusconi va tornar a renéixer de les seves cendres, i Monti, qui governava, es va enfonsar.

El moviment 5 stelle és un exèrcit de perfectes desconeguts que inclouen investigadors desocupats, teleoperadores, geòlegs, advocats, llicenciats, biòlegs amb treballs precaris, infermeres, professors d’institut o mestres. Tal com indica Lucia Maggi en un interessant retrat del moviment, “no volen ser els representants de la societat civil, sinó que són societat civil. Sense intermediaris“.

Ángela Paloma Martín diu que Beppe Grillo ha sabut dirigir bé el seu missatge a la seva forma i la seva manera perquè, en aquesta campanya electoral, ell no ha baixat de l’”escenari”, i que “no és perquè hagi interpretat un paper cínic políticament incorrecte, sinó perquè ha entès que la seva audiència és la mateixa que està passant serioses dificultats, és la mateixa que necessita un somriure i esperança, i és la mateixa que està indignada per la situació“. Deia el que la gent anhelava sentir sobre la política i els polítics. A Europa, en canvi, es parla d’ell com la victòria del populisme, que fa referències a extrema esquerra i dreta, amb un programa impossible de realitzar. Per exemple, en arribar al poder a Parma, el maig del 2011, en un ajuntament endeutat per la corrupció, amb 80 assessors i directius, encarregats a dit i superremunerats, els van eliminar a tots. Ara, els vuit regidors de la ciutat estan aïllats a l’ajuntament, no aconsegueixen activar els departaments perquè, senzillament, no saben com funcionen. Com aquesta, moltes intencions de sentit comú es queden en l’aire.

No crec que el moviment de Grillo sigui completament antipolític, sinó el fruit d’haver sabut aprofitar el cansament de la ciutadania. Però sí que crec que per desgràcia, hi ha una mica de populisme. És el mateix populisme antipolític que veiem també a altres partits i en altres països (Espanya inclosa). El millor del moviment 5 stelle és que és gent nova, amb noves idees, noves cares i que emergeix com una oportunitat de castigar durament les castes polítiques que porten governant Itàlia les últimes dècades, o als polítics posats a dit per potències estrangeres. Ambdues coses expliquen l’auge del moviment.

Però la principal diferència és que Grillo, al contrari que petits i nous líders en altres països que no han aprofitat l’ingent malestar social, és un gran comunicador. Dino Amenduni parlava de la seva estratègia comunicacional en aquestes 10 idees:
1. Posicionament polític. Es situen com el partit que trenca amb el bipolarisme, que trenquen amb les castes polítiques.
2. No és només un moviment antipolític. Parla de transparència, de respostes socials, que els mitjans siguin independents, de la regulació del finançament dels partits, de en què gastar els diners públics i, sobretot, en què no fer-ho…
3. Identitat pròpia basada en els defectes dels adversaris: ”són tots iguals. Nosaltres som diferents”. Canvi profund en la política italiana.
4. Esquerra-dreta. No es posicionen, de manera que arriben a molta més gent. Té, en el seu programa, elements que agraden a ambdues ideologies.
5. Aconsegueix que els mitjans de comunicació parlin d’ells. Ho han de fer per llei, però els mítings de Grillo i les seves sortides de to o presentacions, li donen un augment exponencial en les notícies i imatges. No obstant això, ells només parlen a través del bloc de Grillo i els seus vídeos, sense rodes de premsa.
6. Ell és el líder, tota l’atenció mediàtica, per bé i per mal, és sobre ell. Era l’únic candidat que mai ha estat en política. Utilitza un llenguatge no polític, que pesca de registres còmics i televisius,… el que fa que qualsevol frase seva aparegui en els mitjans i augmenti la seva popularitat entre la gent.
7. Web com a element estratègic. És, durant els últims anys, la web més visitada d’Itàlia. Hi ha streaming en directe de tots els seus actes.
8. 24h/24h. Utilitza la lògica televisiva, amb directes i continguts preparats per a la seva ràpida difusió viral en les xarxes socials.
9. Sense comitè electoral central. Ha usat als mitjans, a la xarxa i als seus simpatitzants com a difusors de les seves idees.
10. Bloc polifònic. El blog s’ha convertit durant la campanya en un compendi d’informació, no només de Grillo, sinó d’altres persones, articles de diaris, de blocaires … però amb una línia editorial homogènia.

Recomano analitzar més a fons la presentació d’Amenduni. De totes aquestes coses, i de moltes més, es parlarà el proper 11 de març al Taller de Política, que aquest mes té de ponent a Ton Vilalta . Allà ens veurem.

Articles interessants:
- Paper introductori (Taller de política)
- Laboratori, laberint (Taller de política)
- Sobre las elecciones italianas (Antoni Gutiérrez-Rubí)
- The Economist no sabe perder (Guerra eterna)
- Il linguaggio del corpo di Berlusconi, Grillo, Bersani, Monti (Giovana Cosenza)
- Come comunica Grillo (5). Il crowd surfing (Giovana Cosenza)
- Beppe Grillo: el no-líder de una Italia diferente (Cristina Barchi – diario.es)


RSS Blogger